Musicoteràpia

Existeixen moltes definicions de musicoteràpia, formulades per musicoterapeutes que han contribuït al desenvolupament d’aquesta disciplina, creant models específics i mètodes de treball:

En aquestes tres definicions es fa referència a 4 elements fonamentals de la musicoteràpia: la relació terapèutica, el procés, la presència d’un musicoterapeuta i de la música. 

Quan parlem de musicoteràpia hem de recordar que:

• La producció musical no té una fi estètica, sinó que és utilitzada com a agent de canvi que afavoreix l’assoliment d’objectius terapèutics.
• La musicoteràpia no és una teràpia alternativa, no és alguna cosa màgic ni guareix malalties. És una disciplina amb fonaments científics relacionada amb la música (psicologia de la música, biologia del so, educació musical) i les ciències de la salut.
• El professional que aplica la musicoteràpia ha de ser un musicoterapeuta titulat, que hagi realitzat una formació universitària (carrera o màster), amb pràctiques supervisades.
• No existeix una música “per a tots”, amb propietats especials o universals. Cada persona és única, té els seus gustos musicals, la seva cultura i la seva història sonora. Amb això treballem per desenvolupar el potencial de l’individu i millorar la seva qualitat de vida.

Entre els seus camps d’aplicació destaquen:

• Salut mental
• Trastorns del desenvolupament
• Educació Especial
• Paràlisi cerebral
• Musicoteràpia hospitalària
• Trastorns del llenguatge
• Dèficits sensorials (sordesa, ceguesa)
• Trastorns neuro degeneratius (Alzheimer, Parkinson, Esclerosi Múltiple)
• Fibromialgia
• Oncologia
• Rehabilitació i inclusió social
• Musicoteràpia preventiva (embaràs, desenvolupament personal)
• Atenció primerenca

Les eines utilitzades pel musicoterapeuta entren a la planificació del procés terapèutic, i seran triades sobre la base dels objectius a treballar, a les característiques personals del destinatari i del problema a tractar.  Les sessions busquen fomentar la participació activa de la persona i estimular la seva iniciativa. En suma, el participant és part activa i creativa del procés terapèutic a cada moment.

El cos és l’element més important que s’utilitza per entrar en contacte amb l’altre, tant del musicoterapeuta, com del destinatari. El cos és un instrument musical que ofereix una àmplia gamma de sons, tant a nivell melòdic com a rítmic. A través del cos explorem l’espai que ens envolta, definim els límits amb el món extern i comuniquem el nostre estat d’ànim. Per aquesta raó observar i interpretar el llenguatge corporal i la proxèmica és una de les tasques fonamentals del musicoterapeuta. Dins del cos la veu cobra fonamental importància en l’expressió de necessitats i sentiments, a través de les variacions prosòdiques.

La dansa i el moviment corporal, són algunes de les activitats que es realitzen durant les sessions, i que afavoreixen, entre altres coses, l’expressió dels estats d’ànim i la relació amb els altres.

Els Instruments musicals mai falten en una sessió de musicoteràpia: instruments de petita i gran percussió, de cordes, de vent, teclats, clàssics, ètnics, o fets amb materials d’un sol ús. No fan mancada coneixements musicals per tocar-los: serà l’instint i la curiositat que guiaran a l’executor, el qual triarà els que més li agraden i serà acompanyat pel musicoterapeuta.

Les cançons que cantem són les que li agraden al participant, que són significatives per a ell i pertanyen a la seva història sonora. Per això, abans de començar el procés terapèutic, es confecciona una fitxa musicoterapéutica, que resumeix els gustos musicals del destinatari/a, i la seva història sonora.

L’audició de música seleccionada és una tècnica que s’utilitza en musicoteràpia receptiva. El musicoterapeuta tria temes musicals que responen als gustos del pacient, o que tenen una estructura melòdica/rítmica/harmònica adequada als objectius plantejats.