El Racó per Pensar

Música y comunicació. Part II: de la música a la musicoteràpia

No hi ha comentaris

La música i la comunicació són l’eix de la musicoterapia. Entre els recursos que utilitza, estan els paràmetres musicals (melodia, harmonia i ritme), i del so (altura, durada, intensitat i timbre,) per obrir canals de comunicació amb les persones, i establir un contacte que va més enllà de la simple comunicació verbal. Per això utilitza sobretot la comunicació no-verbal.

 

CARACTERÍSTIQUES GENERALS DE LA COMUNICACIÓ 

 

056B03225La comunicació està a la base de la supervivència de totes les espècies: sense comunicació no hi ha vida. Els animals emeten sons diferents segons el que han de comunicar i aquests codis estan impresos en el bagatge genètic de cada ser vivent, que neix amb aquest imprinting que li permet reconèixer la crida de la seva mare entri milers i milers de veus. L’inconscient individual i l’inconscient col·lectiu contenen aquests sons arquetípics que desperten les nostres reaccions instintives enfront de certes situacions, i ens guien a l’hora d’interpretar un estímul sonor per indicar-nos quin és la manera millor de respondre.

Totes les espècies emeten sons amb la veu i amb el cos, que permeten a cada exemplar desenvolupar les tasques més importants per la seva supervivència: defensar-se davant un perill, procurar-se el menjar o buscar a la seva pròpia rajada.

L’ésser humà ha inventat un codi més per comunicar-se: la paraula.

El que distingeix l’home dels altres animals és la capacitat d’utilitzar l’intel·lecte per modificar l’ambient que li envolta, així mateix la comunicació humana ha evolucionat molt més que en les altres espècies, i de ser dominada per l’instint i la necessitat ha passat a ser utilitzada també com alguna cosa plaent i intencional per créixer com a individu i guanyar èxit en la societat.

El llenguatge no verbal va ser el primer a desenvolupar-se al principi de la història de la humanitat. Molta part d’això s’ha quedat en el costat inconscient de la nostra ment, així que ho utilitzem sense adonar-nos. El primer axioma de la comunicació afirma que “no es pot no comunicar”, i ens informa que el 70% de la comunicació passa pel no verbal. La nostra postura, els moviments oculars, el to de veu, els moviments de les mans, l’espai que ocupem: aquests i més factors comuniquen molt més de quant pot fer-ho la paraula.

 

CARACTERÍSTIQUES DE LA MÚSICA Y DEL SO

 

Una part fonamental de la comunicació no verbal pansa per la música i pel so.

La música en si no té poder terapèutic i no conté un missatge universal, sinó que el seu contingut existeix en relació a un subjecte receptor que li atribueix un significat emocional i/o social. Ens comunica sensacions perquè projectem sobre ella nostres emocions i vivències; en aquest sentit funciona com a objecte intermediari entre el nostre jo i el món exterior i actua com “ancora”, afavorint l’associació i l’evocació.

Entre els joves actua com a símbol de pertinença a un grup perquè enforteix la identitat personal i afavoreix la interacció social: en ella troben un vehicle d’expressió, de manifestació d’ideals i valors, i fins i tot fa més permissible la transgressió.

El missatge de la música està també influenciat per les nostres emocions del moment i per la nostra cultura. De fet podem parlar de música “objectiva”, que ens incideix per les seves propietats específiques, i de música “subjectiva”, que pertany a la nostra cultura o a la nostra història personal i per això ens impacta més emotivament.

La música ajuda a relacionar paraules i idees amb les emocions, i pel seu poder associatiu, fa que recordem millor un esdeveniment si ho relacionem a una peça musical. Per ser anticipadora i reforçadora és molt utilitzada per evidenciar missatges parlats o visuals, i bé ho saben els creadors d’anuncis publicitaris: per reforçar el missatge de l’anunci, inclouen unes notes de fàcil memorització o una cançó coneguda, així el seu contingut es queda gravat en la nostra memòria.

El so també té la capacitat de comunicar-nos elements del món que ens envolta. Sent el sentit de l’audició un sentit obert permanentment, ens avisa d’un perill o d’un esdeveniment fins i tot quan estem dormits. El nostre cervell és capaç de seleccionar els estímuls per evitar que qualsevol interrompi el somni, i de sintonitzar-se solament sobre els quals poden interessar-nos o donar-nos una alarma.

Els paràmetres del so són:

 

cualidades sonoras 2

 

Aquests elements s’utilitzen en musicoterapia com a mitjans per treballar objectius específics, com la prosòdia, el moviment intencional, i l’orientació espacial i temporal, entre uns altres

Saps que...

La prosòdia s’encarrega de l’estudi de l’entonació, i es defineix com el conjunt de fenòmens fònics que abasten més d’un fonema o segment: entonació, accentuació, ritme, velocitat de parla, etc. La prosòdia compleix una funció clau en l’organització i interpretació del discurs i, a més, transmet informació emotiva, sociolingüística i dialectal.                                                                                          

(Font: Centro Virtual Cervantes)

LA MÚSICA COM A MITJÀ DE COMUNICACIÓ EN MUSICOTERÀPIA

 

Fins a aquí hem vist que música i comunicació tenen moltes característiques en comú.

En musicoterapia la música no és l’objectiu de l’acció terapèutica, sinó un recurs per aconseguir els objectius terapèutics. És a dir: el musicoterapeuta no es fixa en el resultat estètic del que escolta, sinó en la seva intenció comunicativa. Quan la música és un mitjà a través de la qual cosa és possible expressar tensions, problemes, records, emocions i desitjos, la producció corporo-sonor-musical és una valuosa font d’informació, i, a través de les seves característiques, pot guiar-nos per percebre el que la persona està comunicant.

La pedagoga i professora de música Violeta Hemsy de Gainza ha individuat com certs bloquejos emocionals i certes vivències dels seus alumnes es transferien a l’instrument que tocaven i es traduïen en la producció musical. Al llarg de les sessions ella va poder observar que:

la música mou, mobilitza, i per això contribueix al canvi i al desenvolupa-ment. (…) L’activitat musical mostra, és indicativa d’alguna cosa, l’individu que fa música es manifesta a través de conductes comprensibles i descodificables. L’observador especialitzat capta la quantitat i la qualitat del so produït

És a dir: quan no podem expressar en paraules alguna cosa molt dolorós i difícil, ho comuniquem a través de la música, que es converteix en la nostra veu. 

Fins i tot de vegades un trauma molt gran pot callar la nostra veu interior i allunyar-nos de l’instrument que sabem tocar, i deixar de tocar pot comparar-se a deixar de parlar. És una forma de demanar ajuda i de comunicar amb el món. En el seu interessant relat “La jove que va amagar el si bemoll”, el musicoterapeuta Ricardo Sidelnik, ens explica d’una pacient que “havia inventat una nova figura musical: el silenci del si bemoll. Aquesta nota, o l’absència d’ella, condensava metafòricament una significació especial, allí es nuava una mica del no dit, un secret antic amb una empremta simbòlica”.

En aquest sentit la improvisació musical és una de les formes més interessants i intenses de comunicar, i la més rica en un context terapèutic perquè està plena de missatges i d’informacions sobre els participants al procés. Com observa Rolando Benenzon:

tota activitat musical és una activitat projectiva, mitjançant la qual l’individu es mostra.

En musicoterapia es considera que la comunicació comença al moment mateix en el qual el pacient entra a la sala: que hagin paraules o no, que hi hagi so o no, que hi hagi immobilitat o moviment, s’ha engegat un procés de comunicació que està a la base de la relació terapèutica. Qualsevol acció del pacient és un missatge sobre el seu estat d’ànim, la seva història personal o és una resposta del moment al que està passant en la sessió.

En aquest marc les regles en musicoterapia són just l’oposat que les de la vida moderna: no hi ha pressa, no hi ha metes a curt termini, no existeix el bé i el dolent, el correcte i l’incorrecte. Cada gest, cada so i cada silenci són importants i significatius, i són acceptats com a expressió de la unicitat de cada ésser humà.

Conèixer el poder comunicatiu de la música, del so i del silenci significa començar a comunicar amb aquesta part primitiva que hem oblidat, amb el nostre costat inconscient i instintiu, que té les seves arrels en els orígens de la història de la humanitat i que és dipositari dels secrets de l’univers.

 

tambores

 

Bibliografía

Mariano Betés de Toro: “Fundamentos de musicoterapia”. Ed. Morata, 2000

Serafina Poch Blasco: “Compendio de musicoterapia” vol.1. Herder, 1999.

Kenneth Bruscia: “Modelos de improvisación en musicoterapia”. Agruparte, 1999.

Violeta Hemsy de Gainza: “Música: amor y conflicto. Diez estudios de psicopedagogía musical”. Ed. Lumen, 2002.

Rolando Benenzón: “La nueva musicoterapia”. Ed. Lumen, 2008.

Revista digital Didact@”: Mt. Ricardo Sidelnik, “La joven que escondió el Si bemol”. (artículo)

malaikaMúsica y comunicació. Part II: de la música a la musicoteràpia

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada