El Racó per Pensar

Música y comunicació. Part I: com va començar tot

No hi ha comentaris

La utilització de la música com a mitjà de comunicació va començar en èpoques molt remotes, i es va desenvolupar juntament amb l’evolució de l’ésser humà al llarg dels segles, adaptant-se a les diferents situacions soci-culturals de cada país i al seu moment històric.

 

Una mica de història

 

musica y comunicacion

Ja en l’època prehistòrica, la necessitat de comunicar va portar l’home a crear sons adaptats a cada situació i a explorar les possibilitats que tenia a la seva al voltant. En el paleolític el primer que va utilitzar va ser el seu propi cos, l’ apamament de les mans, el batre els peus i les diferents modulacions de la seva veu. A poc a poc es van ser afegint objectes de la naturalesa per incrementar l’eficàcia i els matisos dels sons: dos pals o dues pedres  copejades, llavors d’arbres sacsejades en un bol, ossos d’animals en els quals es bufava  obtenint sons aguts. En el neolític hi ha constància dels primers instruments de corda,  fabricats amb tendons d’animals tibats entre pals. 

Així van apareixer els primers paràmetres de la música que l’home va utilitzar per emfatitzar el significat de la seva producció sonora. El ritme va ser segurament el primer, sent alguna cosa comú a tots els éssers humans de totes les èpoques i llocs (el batec del cor, el ritme de la respiració, el fluir de la sang). Els altres eren intrínsecs als sons que s’anaven produint: la intensitat, el timbre, la freqüència i la durada.

L’home va començar a reconèixer-los i a buscar-los intencionalment, modificant els instruments que fabricava: va aprendre a manejar-los de diferents maneres, canviant el tipus de cop o la manera de bufar. Estava naixent la comunicació. D’aquesta forma ja es podien comunicar esdeveniments importants de la vida diària: per avisar d’un perill imminent, per anunciar l’arribada d’algú, per acompanyar un fenomen atmosfèric.

Al mateix temps va començar a aparèixer un altre aspecte molt important de la vida diària: l’utilitzo del so i del ritme per comunicar-se amb els esperits del més enllà, i així afavorir la collita, demanar la pluja, allunyar la sequera, afavorir la fertilitat de la dona etc. Va aparèixer així el so com a mitjà de comunicació entre l’home i l’esfera del transcendent; alguns sons de la naturalesa, com els trons, eren interpretats com la veu de déus poderosos als quals calia dedicar cerimònies sagrades per calmar la seva ràbia i convertir-los en aliats.

Les cerimònies sagrades es van convertir en un moment de cohesió i agregació social, i l’home va començar a descobrir un altre aspecte de la producció sonora: el gaudi. Va començar així la cerca de combinacions agradables de sons, i amb elles la melodia i l’harmonia: la producció musical es va enriquir a poc a poc amb la finalitat de crear alguna cosa purament estètic, acompanyant-ho amb moviments del cos.

Un altre esdeveniment important va ser la trobada de la música amb la paraula: van néixer les cançons i va començar a reforçar-se el ús de la música com a mitjà de comunicació. Les cançons servien per explicar un esdeveniment o una història, i en la edat mitjiana van néixer els “Conte contes” (en italià menestrelli), músics experts a tocar el llaüt que eren pagats per entretenir els regentis amb les seves cançons del contingut còmic i fantàstic.

 

La música com a símbol de rebel·lió

En temps de guerra o de repressió la música va adquirir un paper de protagonista com a símbol de rebel·lió. Van néixer cançons a través de les quals la població podia esplaiar el seu dolor i, moltes vegades, les idees contra el règim que hagués estat perillós expressar a través de la paraula parlada o escrita. Moltes d’elles es van convertir en un lema que s’erigeix a representar un grup.

Durant la repressió nazi, per exemple, en els guetos i en els camps de concentració, abundaven les cançons revolucionàries, amb textos que empenyiaven a la resistència o expressaven el menyspreu cap a la cultura de l’opressor, al mateix temps que intentaven aixecar l’ànim i mantenien viva la consciència social i la identitat cultural de les poblacions reprimides. La música va ser una forma de reafirmar els vincles amb una identitat nacional i amb el sentit de la comunitat. La declaració d’un supervivent a un camp de concentració és commovedora i reveladora:

“És gairebé increïble el poder del nostre cant, (…) volíem expressar el nostre menyspreu i la nostra resistència a la bestialitat i al tedi que ens envoltava”.

En molts casos els textos tenien un doble significat, les paraules incloïen un codi que servia per comunicar plans de revolució, per fixar cites en hores i llocs concrets per intentar rebel·lar-se a l’opressor.

Els presos a les presons de vegades aconseguien comunicar-se entre ells o amb algú a l’exterior entonant cançons conegudes a les quals els canviaven les paraules amb unes altres del contingut subliminal. A més la música existeix només en el present, i no deixa traça de la seva existència, com la pintura o l’escriptura, per això es va convertir en el mitjà ideal per expressar-se sense córrer el risc de ser descoberts: al moment mateix en el qual naixia ja s’havia extingit, i es podia transmetre de boca en boca sense necessitat de posar-la per escrit.

Un altre exemple del paral·lel música-opressió-rebel·lió es pot trobar en l’Amèrica dels anys ’70, amb el naixement de la música “soul”, que va adquirir un valor de símbol dins del context social i és l’emblema de la reivindicació dels drets racials.

 

Per què la música és el mitjà més triat per a les reivindicacions?

 

musica y comunicacion 3

El poder d’evocar i de potenciar les emocions fa de la música un instrument  fonamental a l’hora d’infondre coratge, fomentar la unió i inspirar l’acció. Si, per exemple, pensem en una marxa militar, ens adonem que aquest ritme estimula la autoafirmació  per tenir característiques específiques que inciten l’agressivitat, alhora que el moviment físic.

Cal destacar que la música és un art a l’abast de tots: no és discriminadora, arriba a tots els nivells de la societat i, el més important, pot ser escoltada, cantada o tocada fins i tot sense tenir alfabetització. La música popular és gratis, no fa falta tenir diners per escoltar-la, i tothom pot produir música o cantar, encara sense tenir coneixements musicals.

Finalment: per escoltar música no fa falta interrompre la nostra activitat, pot acompanyar-nos durant el treball i fins i tot millora el rendiment del mateix, o de l’activitat física. En tot això la música segueix comunicant el seu missatge: a pesar que no estiguem concentrats i que aparentment no estiguem escoltant, el nostre cervell està percebent les ones sonores i està gravant en la seva memòria el missatge musical. Ho podem comprovar cada vegada que se’ns fica un motiu en el cap per haver-ho sentit uns segons sense adonar-nos.

 

Bibliografía: 

Dario Viganó: “I sentieri della comunicazione: storie e teorie”. Rubettino Editore, 2003

Miguel de Aguilera Moyano: “Comunicación y música, vol I”. UOC, 2008

Terence McLaughlin: “Music and communication”. St Martin’s press, 1971

Shirli Gilbert: “La música en el Holocausto” Ed. Eterna Cadencia, 2010

malaikaMúsica y comunicació. Part I: com va començar tot

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada